Molta gent té un mal costum de comparar-se constantment amb els altres. Els compliments poden ser èxits i fracassos, aparença, caràcter, riquesa financera, talents i la vida en conjunt. I no tothom que gravita per tal hàbit, s’adona que la comparació constant d’ell mateix amb algú altre gairebé no és capaç de conduir a quelcom bo.
En casos extremadament rars, la tendència a comparar-se amb una altra persona pot donar resultats positius. Per a algunes persones, aquest hàbit és una manera de motivar-se a tirar endavant, desenvolupar-se i assolir objectius, fer alguns canvis a la seva vida. Tanmateix, en la gran majoria dels casos, la relació d’un mateix amb una altra persona comporta conseqüències negatives. A més, no sempre es reconeixen en la mesura adequada.
Per què la comparació és una cosa dolenta? El principal problema d’aquest tipus d’hàbit és que no és capaç d’empènyer a una persona cap assoliment, sinó que l’obliga a estancar-se en un sol lloc. Quan una persona es compara amb altres persones, sovint es centra en el fet que una altra persona té èxit, guapo i popular, cosa que no es pot dir sobre ell mateix. Gradualment, això pot generar estrès intern constant, nodrir complexos i pors inútils i reduir molt l’autoestima.
L’hàbit de comparar regularment els èxits i èxits d’un amb els èxits d’altres persones pot conduir a l’esgotament de les forces internes, a una disminució excessiva de la motivació. Els psicòlegs estan segurs que la tendència a comparar-se amb els altres condueix inevitablement a la regressió, a la falta d’autodesenvolupament.
Per a les persones que són naturalment pertorbadores, impressionables, vulnerables i molt emocionals, aquest mal hàbit es pot convertir en una catàstrofe. Es compara la tendència a comparar que pot subjugar el desenvolupament de neurosi, trastorns d’ansietat, provocar apatia o fins i tot provocar depressió prolongada. Per regla general, és gairebé irreal sortir d'aquests estats de manera independent.
És perjudicial comparar-se amb els altres pel motiu que aquesta tendència atorga una crítica interior que totes les persones tenen amb forces especials. En el rerefons de la comparació constant, l’autoacusació, l’auto-flagel·lació comença a desenvolupar-se. Una persona deixa de valorar-se adequadament de si mateixa, la seva vida, els seus talents, èxits, èxits. Deixa d’establir objectius normals. Amb el pas del temps, la idea que una persona és digna d’una vida meravellosa, que vol i pot desenvolupar les seves habilitats i construir una carrera normal es suprimeix de la consciència. Per regla general, les persones d’aquest estat neguen la idea que la vida s’estructura de tal manera que algú sempre serà un tall per sobre, un pas endavant. Comencen a percebre el món sencer, incloent-se a si mateixos, només en una llum sombrívola i tenebrosa.
Una mica de comparació pot arruïnar qualsevol talent. Un artista novell que té un hàbit similar pot abandonar molt ràpidament el dibuix, comparant-se amb il·lustradors i artistes ja establerts.
Una situació en què els pares comparen constantment el fill amb una altra persona i el propi nen parla de manera negativa pot provocar que el nen es faci passiu i es retiri. En l'edat adulta, aquesta persona pot diferir en independència, indecisió, incapacitat per defensar la seva opinió. Sempre es dirigirà a les altres persones i notarà el que suposadament fan millor. A més, una comparació constant pot augmentar la tendència a la procrastinació del nen.
Els psicòlegs s’adhereixen a la idea que la comparació constant d’un mateix amb altres persones bloqueja la producció d’energia interna. I sense ell, és impossible desenvolupar-se amb normalitat i tenir èxit a la vida. Aquesta energia sol alimentar l’interès, l’afany de coses noves, el desig d’aconseguir alguna cosa. Sense això, la vida d’una persona es torna grisosa, avorrida. I l’home mateix es veu reforçat en el pensament que és un perdedor, no està clar per què va arribar a aquest món en absolut.